Els puros cubans són els més venuts

Subjecte: els puros cubans. Verb: són. Complement directe: els més venuts. Això podria ser una notícia d’actualitat. S’entén per actualitat una cosa o succés que atreu i ocupa l’atenció de la gent en un moment donat. Notícia, mot quasi bessó de l’anterior, queda recollit al diccionari com a: contingut d’una informació abans desconeguda. La imaginació, a vegades, convida a disposar l’actualitat en una banda del mirall i la notícia en l’altre. La realitat és segurament el mirall. Els puros cubans són els més venuts arreu del món i podria ser per això que avui, en 500 paraules, honoréssim a la figura del lector de tabaqueria. Només en 105 m’he enfrontat a la actualitat com a entelèquia i la meva disconformitat em fa arribar fins aquest punt.

“Bayamanaco, ancestre originari del poble aruaco, va revelar als homes el secret màgic de la saliva-cohoba-semen, és a dir, el triple complex al voltant del qual girava la vida espiritual dels nostres aborígens: la paraula, el tabac i el misteri de l’existència.” (Araceli Tinajero, El lector de tabaqueria: història d’una tradició cubana). El lector de tabaqueria és una persona que llegeix en veu alta a les fàbriques de tabac mentre els operaris treballen. Aquest costum cubà es va convertir en un hàbit preciós i des del desembre de l’any 2012 s’ha categoritzat com a patrimoni cultural de la nació, a l’espera d’aconseguir el rang de patrimoni intangible de la humanitat. Comença al 1865 a la fàbrica “El Figaro” per iniciativa del fumador, periodista i poeta Saturnio Martínez. Tres anys més tard, a principis d’octubre: la Guerra dels Deu Anys (1968 – 1878), lluita per la independència cubana contra l’opressió espanyola.

L’expressió oral és ímpetu cultural des de l’antiga mesopotàmia, manifestació d’un aspecte eminentment natural en l’home i objecte d’estudi per les ciències. L’experiència d’emancipació intel·lectual que va suposar per als treballadors de les fàbriques de tabac és determinant per considerar la lectura com a causa de la llibertat. Víctor Hugo, Balzac, William Shakespeare, Alexandre Dumas, Stendhal, Edgar Allan Poe, la premsa diària i els escriptors llatinoamericans i cubans en especial estimulaven als treballadors i eren força d’aprenentatge i alfabetització. Eren freqüents les lectures dels discursos de José Martí, poeta i patriota cubà, un dels motors de l’impuls final cap a la independència (1895) després dels 30 anys de lluita. D’aquesta manera, els coneixements ideològics afloraven i les fabriques de tabaqueria es convertien en difusors de la causa d’emancipació (fins al punt que alguns generals vetaven als lectors de tabaqueria o censuraven alguns llibres).

Aquesta singularitat de l’illa llatinoamericana segurament pertany algun tipus d’actualitat que encara ningú s’ha atrevit a estipular. Una activitat que ens és llunyana culturalment, geogràficament, laboralment, mediàticament. I sembla que arrosseguem aquests adverbis acabats en “ment” mentre les paraules s’eixamplen l’una darrere l’altre. L’afany de l’home modern provoca el divorci entre idees que es superposen i es relacionen per similituds, diferències. I un altre cop la imaginació ens convida al cap de l’home modern que, motivat per una preocupació formalista, decideix jugar amb la complexitat de la paraula i la màquina i els micròfons i les ones electromagnètiques. Sembla que l’eco del periodisme radiofònic pugui tenir una tonalitat tradicional que recorda a la figura del lector de tabaqueria. Però abans que perdre’s en suposicions suculentes, el més important és adonar-se i celebrar com la tradició cubana ha madurat i tanmateix, encara fa olor.  

El cop de sabre del periodisme

L’episodi de la guerra a Vietnam (1964 – 1975), punt eminentment calent en el marc de la Guerra Freda, suposa una inflexió en la història del periodisme bèl·lic. “Aquesta va ser la primera guerra estrangera amb participació dels Estats Units en la que la premsa va qüestionar el pensament del govern, les decisions dels generals i les opcions polítiques sobre les quals es va basar la guerra”, són les paraules de Peter Arnett, experiodista de la CNN i guanyador del premi Pulitzer per la seva brillant cobertura en aquesta guerra visual. La facilitat professional va permetre que milers de reporters fotografiessin l’horror. Les imatges arribaven a les llars nord-americanes mentre el nas de John F. Kennedy –i posteriorment el de Lyndon B. Johnson– creixia de manera exponencial. L’eina per excel·lència de la política: enfrontar-se a la veritat amb la injusta demagògia, en el cas del govern dels Estats Units acusant a la premsa de ser els causants de tots els seus mal de caps.  

La Gran Guerra (1914 – 1918) i la Segona Guerra Mundial (1939 – 1945) han suposat destruccions sagnants i morals i són ara la nostra història, records i plasmacions fotogràfiques que cristal·litzen la llàgrima i la sequedat ocular. Robert Capa (de nom Endré Friedman) va ser un ferm divulgador d’aquestes injustícies i un símbol del corresponsal de guerra d’aquest segle. Les cròniques que ressorgeixen de la Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939) van signades per molts enviats especials: Martha Gelhorm, redactora de la revista “Collier’s”, el columnista Van Paassen amb la cèlebre entrevista que va fer a Buenaventura Durruti, líder i revolucionari anarquista. “El lloc on havia d’estar”, va sentenciar Herbert L. Matthews, corresponsal de “The New York Times” al trepitjar les dues Espanyes dels infeliços anys 30. I precisament el nom donat a la Guerra del Futbol (1970) va ser encunyat pel poeta i periodista Ryszard Kapuscinsky, reporter de  conflictes i revolucions a Àsia, Europa i Amèrica i sobretot a l’Àfrica emergent dels imperis colonials europeus de les dècades dels 60 i 70.

El periodista independent David Meseguer, el corresponsal a l’estranger del diari “El País” Ramon Lobo, els freelance Mikel Ayestaran, Antonio Pampliega i David Beriain, així com el fotoperiodista Manu Brabo i el fotògraf freelance Manuel Esquivel són, entre una extensa llista, noms i cognoms de reporters combatents. Aquestes mirades són essencials per comprendre una realitat llunyana i simplificada en un compendi d’adjectius hiperbòlics. Personatges intrèpids que experimenten amb prioritats superposades: divulgació, recordatoris continguts del moment precís i la necessitat de cobrar els diners justos. El World Press Photo, organització encarregada de promoure el fotoperiodisme, ha premiat durant els darrers anys fotografies bèl·liques, una faceta de tot l’engranatge de la professió. Dins d’aquesta branca hi ha diverses ramificacions: freelances i staff (diferenciats, sobretot, pels recursos econòmics dels que disposen), els que s’annexen a les tropes reben el nom d’encastats, “el mirón” és aquell que explica des del distanciament físic escrits gairebé telegràfics i els unilaterals, que tendeixen a llençar-se a l’aventura. Cal tenir en compte l’imprescindible paper del fixer, agent local que condueix i esdevé el pont comunicacional entre el periodista i els entrevistats.

És curiosa la moralitat que van treure l’exèrcit i els governants dels Estats Units de la determinació periodística en la guerra entre el Vietnam del sud i el Vietnam del nord: s’haurà de limitar i controlar la figura del periodista en conflictes controvertits i pels quals el destí ja l’han determinat les divines potències. La primera guerra visual i la última, sentenciaven en silenci. Com de bé van silenciar la informació sobre el crim del reporter espanyol José Couso, que va morir durant la invasió d’Irak (2003) per un atac d’un tanc dels Estats Units i del qual els mitjans nord-americans en van procurar la discreció. La interferència dels governs, els trastorns posttraumàtics dels periodistes de guerra i la por poden ser també fidels acompanyats d’aquest llarg viatge.