Sobre l'existència dels límits

Donar llum a un existir estèril de forma desinteressada m’inspira confiança cega. Tota iniciativa requereix una reflexió prèvia i simultània, tanmateix és interessant mirar-la uns instants amb les ulleres a la mà. Uns instants que permetran l’aparició de l’obra en ella mateixa, despullada, sense marc, viva. La peça artística és la següent: un menjador respirat als carrers de la Rambla; nit, fredor, il·luminaria pesant i encreuaments de mirades diverses. Escombraries obertes, fortor i altres olors curioses, lladrucs i més fred. Uns a una banda de la taula dels aliments, els altres a l’altre. La bona voluntat és inqüestionable.

Des de l’estiu passat el menjador social i espontani de Canaletes reparteix menjar tres cops per setmana (dilluns, dimarts i dimecres) a l’inici de la Rambla de Barcelona. Des de la publicació de La Vanguardia d’aquesta informació (divendres 22 de febrer) el debat social sobre la desregulació i les limitacions d'aquest tipus de proposta s’ha estès a al carrer. El debat ètic, al meu entendre, aquí no hi té cabuda. En general, les crítiques es fonamenten sobre dos pilars: l’emplaçament d’aquest espai solidari i el simbolisme que constitueix l’acció de fer cua. Els professionals s’han sumat a la disparitat d’opinions, mentre l’Ajuntament observa amb un combinat d’admiració, recel i precaució aquesta i d’altres iniciatives populars.  

“Som ciutadans que hem vist un problema i volem oferir la nostra ajuda”, l’expressió d’aquest moviment evidencia el que hauria de ser l’epicentre del debat: l’ajuda institucional i central és insuficient. En aquesta línia, Mercedes Fernández-Martorell, professora d’antropologia de la Universitat de Barcelona, analitza aquest primer pas com una acusació a un sistema quasi obsolet, que no funciona precisament perquè necessita d’aquesta alternativa solidària que critica. Els retrets són sobretot el perill que suposa la perpetuació de la situació dels beneficiaris d’aquestes ajudes –donat que la principal comesa dels serveis socials és impulsar l’autonomia, mitjançant l’ajut, dels individus necessitats–.  

El sociòleg i professor de la Universitat Pompeu Fabra, Albert Sales, declara, escèptic que s’ha d’abolir aquesta “cultura de la cua” perquè fomenta la deshumanització i el sentiment de culpabilitat de les persones sense sostre. Tot i així, són les ajudes i canals oficials els que accentuen més aquest distanciament i en canvi, la cultura de la cua permet un tractament molt humà i compassiu. Sigui com sigui, hauria de ser missió primordial de l’Estat evitar que el dret es converteixi en un favor i això, de moment, queda a anys llum d’un Estat que castiga i estigmatitza. I és que la qualitat de formar part del sofriment dels altres és extrínseca a l’engranatge d’una maquinària institucional.

Enlloc de posar-se les ulleres, potser el més adient és agafar uns llargavistes i fixar-se en la falta d’enginy de la marca Néstle, per exemple, quan decideix destruir els aliments fets de carn de cavall, després de la recent polèmica sobre la falta de transparència en l’etiquetatge. L’empresa Emcesa, en canvi, ha optat per la cautela. 
En suma, la notícia sobre aquesta solidaritat espontània posa sobre la taula que estem creixent i cal créixer, però sobretot que la voluntat dels ciutadans, formiguetes precioses, arriba allà on els serveis socials encara no hi son. Es tracta d’un meravellós retrat de la història i la vida, en paraules de l’articulista Luis Benvenuty: “si un només es preocupa de la pròpia supervivència, l’altra es converteix en un competidor, i la ciutat en una guerra.” 

Suc de fruites

És inqüestionable la riquesa de la creativitat humana i l’expansió de l’imaginari individual al llarg d’èpoques, llibres i experiències musicals. Som la societat del futur i l’educació és l’esperança per aquest esdevenir incert, inabastable, fictici. La meritocràcia ha anat divorciant les qüestions: creativitat i educació, fins a sotmetre la primera a la última. La història del sistema educatiu es remunta al segle de la industrialització i acaba revertint en dos motius: l’ocupació i l’habilitat acadèmica (ambdues estretament relacionades). És per això que l’educació es converteix en una instrucció de salvaguarda. Resulta paradoxal explotar les ments infantils per resoldre la maduresa d’adults en projecció. Però es clar, igual d’estrany és considerar que la bona fruita és de la terra sense dilapidar i creure també que les taronges dels arbres ara venen etiquetades.  

L’educador i escriptor britànic, Sir Ken Robinson, explicava l’any 2006 en una conferència organitzada per TED (Tecnologia, Entreteniment i Disseny) com l’educació acaba per anul·lar la creativitat en els infants. “Tots els nens neixen artistes”, deia Picasso. Però si fer-se gran suposa un compendi de lluites individuals de caràcter competitiu que persegueixen l’excel·lència, l’artista no creix. És prou curiosa la iniciativa del diari El País que pren el nom de Conseller delegat per un dia (CEO) i ha consistit en reunir 15 universitaris amb talent i 15 directius de grans companyies. Les experiències dels estudiants guanyadors del concurs, clouen la iniciativa amb un aire esperpèntic: el futur dels joves és voler ser els seus propis caps. La febre del jove emprenedor: abans que aprendre, emprendre. I el planeta Terra acull cada vegada més graduats sense feina, fills de la inflació acadèmica d’un servei públic que pateix grans retallades econòmiques, socials.

Sir Ken Robinson parla d’individus extracorporals, que després de rebre una educació centrada en endurir els seus cervells, acaben convertint el cos en un mer transportador de ments brillants. La Terra brilla perquè els nens brillen, el problema és que la maquinària tecnològica (transformadora del treball) altera el globus donant-li forma de centre experimental. I de tant fum les irradiacions es perden. Només cal fixar-se en la base del sistema educatiu: la correcció idiomàtica. “Si no hagués estat per la mètrica, el poeta podria haver dit: cualquier ortografía pasada/ fue mejor”. L’acadèmic Salvador Gutiérrez, coordinador de la RAE (Real Academia Española) analitza els mals de l’ensenyança: els coneixements s’expressen amb llenguatge i el llenguatge pateix el vici de limitacions dels sms i la rapidesa de les xarxes socials. Els coneixements, al seu torn, s’aprenen als centres educatius i aquests cada cop estan més collats per directrius econòmiques que no entenen de fruita i pensen el terme “créixer” en clau empresarial.

Certament, el “futur” que postula el sistema educatiu s’acosta tímid i quasi anorèxic. Dissabte 16 de febrer els diaris informaven sobre l’avantprojecte de llei que afectarà als tres ministeris: sanitat, hisenda i educació. En època de desprestigi polític, apareix aquesta proposta per tal de limitar les despeses i serveis dels Ajuntaments en benefici de les autonomies. Al seu torn, les comunitats ja es lamenten perquè no podran assumir la cobertura d’aquestes prestacions. Si més no, fem que no sigui certa aquesta sentència de Jonas Salk: “si tots els insectes desapareguessin de la Terra, en menys de 50 anys la vida desapareixeria. Si tots els éssers humans desapareguessin de la Terra, en 50 anys totes les formes de vida aflorarien.”  

Cinisme espectacular

Hi havia una vegada una notícia que va ser important. Els mitjans, vanitosos, omplien el seu espai-temps amb l’esdeveniment en qüestió. Ningú sap del cert per què, però era important. El temps i l’espai, tan dissolts l’un en l’altre, van desgastar la notícia. Finalment, l’esdeveniment s’esvaí: ja no passava res. L’espai i temps informatiu succionava al vertader i aquella informació (que abans que realitat comunicativa era realitat) desapareixia en una muntanya de papers descompostos. Vet aquí l’existència de les notícies, són i es desfan com la sorra al mar. És així, les notícies que un dia van trepitjar-ne d’altres, acaben per percebre l’erosió de la seva festivitat. Aquesta és la inestimable insubstancialitat informativa.

I ara, l’Estat Espanyol. Dues recollides de firmes que culminen en una mateixa sessió al Parlament i els resultats de les votacions es preveuen esfereïdors. Vivim en un país que contempla la tortura animal com un bé cultural i alhora rebutja la dació en pagament. Doblement desgraciada, aquesta Espanya. L’obertura de l’actualitat dóna entrada a les injustícies humanes passades pel sedàs: una recollida de firmes que s’espera amb expectació, una altra que no. Ara és notícia un trosset de l’Estat Espanyol, que volem imaginar petit, petit i arraconat per la força dels valors d’uns encara creients. L’única finestra de l’habitació entreveu aquesta mesquina falta de compassió i germanor, la constant depravació democràtica i una engruna de llum matinal. Encara sort que el sol és rotund.

L’espectacle continua sagnant, si obrim bé la finestra. Dels 36 minuts de la compareixença d’Ada Colau al Congrés dels Diputats en nom de la Plataforma per Afectats per la Hipoteca (PAH) aquest és el tall de veu destacat: “Vostè és un criminal”. Després de dirigir-se al Secretari General de la Patronal Bancària –perquè enaltia, i molt, el sistema hipotecari actual– l’Ada s’ha convertit en trending topic. Sembla mentida com aquesta realitat ha anat apareixent en compta gotes als mitjans informatius. Potser –i em fa mal d’escriure– no indignava prou i, es clar, com n’és de catàrtic que algú digui “criminal” a un banquer de corbata blau marí. “Portem 4 anys dient el mateix”, i l’Ada recorda que senzillament “això es podria resoldre si hi hagués voluntat política”. Temps de silenci mediàtic en el que la PAH proposava i plantejava mesures per acabar amb aquesta macabre problemàtica dels desnonaments.

Més enllà de la transcendència de la picabaralla, la realitat exclama, imperiosa: ciutadania sota amenaça constant! Però el cinisme ens allunya de la realitat social. La informació ha de trencar distàncies i explicar que el problema és bancari: Ada Colau diu “criminal” a algú de la banca i la gent pica de mans i crida i explota perquè els drets humans estan sent qüestionats. “Els asseguro que no li he tirat una sabata a aquest senyor perquè creia que era important quedar-me aquí per dir-los el que els estic dient.” Gràcies Ada, per fer aquest cop de pressió, algú et dirà que no calia però sort de tu i sort del sol.  

Ara venen fum

“Concediu-me la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, el valor per canviar les que sí que puc canviar i la saviesa per establir aquesta diferència”. Enmig del soroll, la frustració colèrica i la pluja constant, la columna de la Tatiana Sisquella pel diari Ara del segon de febrer emergeix assossegada i proposa la calma. Amb 1.800 caràcters pretén retrobar el granet d’esperança que els Déus de l’Olimp van permetre als homes, després d’engendrar tots els mals a la Terra. Ara, la divina esfera política –més que per morbositat, empesa per l’egoisme– torna a obrir la Caixa de Pandora. Els banquers i polítics canvien de professió: antifaç i mentida corrupta; la Terra pateix: aturada, desnodrida, pobra i desigual; mentre de discreta, l’esperança es refreda.   

El mar Mediterrani i l’Oceà Atlàntic –en comunió a través de l’Estret de Gibraltar– preparen la gran congregació: el mapa peninsular s’esfondra mentre la democràcia s’evapora. València (casos: Gürtel, Cooperació, Emarsa, Burgal i Nóos), les Balears (casos: Palma Arena, Over Voltor, Andartx i el que afecta a Unió Mallorquina), Múrcia (cas Umbra), Castella-La Manxa (cas CCM), Andalusia (casos Astapa, ERO, Malaya, Mercasevillo i Operació Ponent), Galícia (casos Campió, Pokemon, Baltar i el cas que implica la figura de Conde Roa), Madrid (casos Gürtel i la taca sobre Bárcenas) i Catalunya (casos Pallerols, Palau, Mercuri, ITV i Pretòria). Mariano Rajoy, primera autoritat del país i sospitós de fraudulència, s’amaga sense abandonar.

L’arrel d’aquesta malaltia és evident, però sembla irresoluble pel misticisme i ocultisme que caracteritza la política, hermètica per naturalesa. Fins i tot la tríada hermètica tradicional (Déu-cosmos-home) estava sustentada per l’individu, nodrit de fe en l’univers i més enllà. L’estructura s’ha desunificat. Per això, la intenció d’Artur Mas, desplegant una nova Pregària de la Serenitat, és quimèrica: ja no en queden, de creients. La súplica pren forma  de cimera i enceta nous tractes de transparència amb els que es pretén resoldre el problema cromàtic dels diners. Serà que les lleis d’anticorrpució vigents són obsoletes, o bé serà que el discurs polític s’ha esterilitzat. L’arrel de la malaltia és evident o no.

Més enllà de la crisi política i financera, l’economista Miquel Puig augura que el model econòmico-social és el pitjor dany per la nostra societat: “el problema que tenim no és financer, ni de competitivitat, sinó mental”. Estem al límit de la bogeria en el sí d’un sistema oxidat i seguim donant corda al rellotge, que ja no marca ni l’hora, ni els minuts, ni els segons. La fàbrica de rellotges solia treure fum per les xemeneies, ara produeix fum i tots els mitjans van contaminats: crisi institucional, corrupció, negre sobre negre, frau i altres salvatgeries. El publicista Risto Mejide escrivia per la publicació de El Periódico d’avui: “jo no us concedeixo la presumpció d’innocència. Perquè quan un deixa que passin certes coses, acaba sent-ne còmplice, encara que només sigui per ignorància, per desídia o omissió”. I m’imagino Hades, des del soterrani, com es mira l’Olimp polític mentre es frega els dits i prepara les calderes.