El cop de sabre del periodisme

L’episodi de la guerra a Vietnam (1964 – 1975), punt eminentment calent en el marc de la Guerra Freda, suposa una inflexió en la història del periodisme bèl·lic. “Aquesta va ser la primera guerra estrangera amb participació dels Estats Units en la que la premsa va qüestionar el pensament del govern, les decisions dels generals i les opcions polítiques sobre les quals es va basar la guerra”, són les paraules de Peter Arnett, experiodista de la CNN i guanyador del premi Pulitzer per la seva brillant cobertura en aquesta guerra visual. La facilitat professional va permetre que milers de reporters fotografiessin l’horror. Les imatges arribaven a les llars nord-americanes mentre el nas de John F. Kennedy –i posteriorment el de Lyndon B. Johnson– creixia de manera exponencial. L’eina per excel·lència de la política: enfrontar-se a la veritat amb la injusta demagògia, en el cas del govern dels Estats Units acusant a la premsa de ser els causants de tots els seus mal de caps.  

La Gran Guerra (1914 – 1918) i la Segona Guerra Mundial (1939 – 1945) han suposat destruccions sagnants i morals i són ara la nostra història, records i plasmacions fotogràfiques que cristal·litzen la llàgrima i la sequedat ocular. Robert Capa (de nom Endré Friedman) va ser un ferm divulgador d’aquestes injustícies i un símbol del corresponsal de guerra d’aquest segle. Les cròniques que ressorgeixen de la Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939) van signades per molts enviats especials: Martha Gelhorm, redactora de la revista “Collier’s”, el columnista Van Paassen amb la cèlebre entrevista que va fer a Buenaventura Durruti, líder i revolucionari anarquista. “El lloc on havia d’estar”, va sentenciar Herbert L. Matthews, corresponsal de “The New York Times” al trepitjar les dues Espanyes dels infeliços anys 30. I precisament el nom donat a la Guerra del Futbol (1970) va ser encunyat pel poeta i periodista Ryszard Kapuscinsky, reporter de  conflictes i revolucions a Àsia, Europa i Amèrica i sobretot a l’Àfrica emergent dels imperis colonials europeus de les dècades dels 60 i 70.

El periodista independent David Meseguer, el corresponsal a l’estranger del diari “El País” Ramon Lobo, els freelance Mikel Ayestaran, Antonio Pampliega i David Beriain, així com el fotoperiodista Manu Brabo i el fotògraf freelance Manuel Esquivel són, entre una extensa llista, noms i cognoms de reporters combatents. Aquestes mirades són essencials per comprendre una realitat llunyana i simplificada en un compendi d’adjectius hiperbòlics. Personatges intrèpids que experimenten amb prioritats superposades: divulgació, recordatoris continguts del moment precís i la necessitat de cobrar els diners justos. El World Press Photo, organització encarregada de promoure el fotoperiodisme, ha premiat durant els darrers anys fotografies bèl·liques, una faceta de tot l’engranatge de la professió. Dins d’aquesta branca hi ha diverses ramificacions: freelances i staff (diferenciats, sobretot, pels recursos econòmics dels que disposen), els que s’annexen a les tropes reben el nom d’encastats, “el mirón” és aquell que explica des del distanciament físic escrits gairebé telegràfics i els unilaterals, que tendeixen a llençar-se a l’aventura. Cal tenir en compte l’imprescindible paper del fixer, agent local que condueix i esdevé el pont comunicacional entre el periodista i els entrevistats.

És curiosa la moralitat que van treure l’exèrcit i els governants dels Estats Units de la determinació periodística en la guerra entre el Vietnam del sud i el Vietnam del nord: s’haurà de limitar i controlar la figura del periodista en conflictes controvertits i pels quals el destí ja l’han determinat les divines potències. La primera guerra visual i la última, sentenciaven en silenci. Com de bé van silenciar la informació sobre el crim del reporter espanyol José Couso, que va morir durant la invasió d’Irak (2003) per un atac d’un tanc dels Estats Units i del qual els mitjans nord-americans en van procurar la discreció. La interferència dels governs, els trastorns posttraumàtics dels periodistes de guerra i la por poden ser també fidels acompanyats d’aquest llarg viatge.