Els puros cubans són els més venuts

Subjecte: els puros cubans. Verb: són. Complement directe: els més venuts. Això podria ser una notícia d’actualitat. S’entén per actualitat una cosa o succés que atreu i ocupa l’atenció de la gent en un moment donat. Notícia, mot quasi bessó de l’anterior, queda recollit al diccionari com a: contingut d’una informació abans desconeguda. La imaginació, a vegades, convida a disposar l’actualitat en una banda del mirall i la notícia en l’altre. La realitat és segurament el mirall. Els puros cubans són els més venuts arreu del món i podria ser per això que avui, en 500 paraules, honoréssim a la figura del lector de tabaqueria. Només en 105 m’he enfrontat a la actualitat com a entelèquia i la meva disconformitat em fa arribar fins aquest punt.

“Bayamanaco, ancestre originari del poble aruaco, va revelar als homes el secret màgic de la saliva-cohoba-semen, és a dir, el triple complex al voltant del qual girava la vida espiritual dels nostres aborígens: la paraula, el tabac i el misteri de l’existència.” (Araceli Tinajero, El lector de tabaqueria: història d’una tradició cubana). El lector de tabaqueria és una persona que llegeix en veu alta a les fàbriques de tabac mentre els operaris treballen. Aquest costum cubà es va convertir en un hàbit preciós i des del desembre de l’any 2012 s’ha categoritzat com a patrimoni cultural de la nació, a l’espera d’aconseguir el rang de patrimoni intangible de la humanitat. Comença al 1865 a la fàbrica “El Figaro” per iniciativa del fumador, periodista i poeta Saturnio Martínez. Tres anys més tard, a principis d’octubre: la Guerra dels Deu Anys (1968 – 1878), lluita per la independència cubana contra l’opressió espanyola.

L’expressió oral és ímpetu cultural des de l’antiga mesopotàmia, manifestació d’un aspecte eminentment natural en l’home i objecte d’estudi per les ciències. L’experiència d’emancipació intel·lectual que va suposar per als treballadors de les fàbriques de tabac és determinant per considerar la lectura com a causa de la llibertat. Víctor Hugo, Balzac, William Shakespeare, Alexandre Dumas, Stendhal, Edgar Allan Poe, la premsa diària i els escriptors llatinoamericans i cubans en especial estimulaven als treballadors i eren força d’aprenentatge i alfabetització. Eren freqüents les lectures dels discursos de José Martí, poeta i patriota cubà, un dels motors de l’impuls final cap a la independència (1895) després dels 30 anys de lluita. D’aquesta manera, els coneixements ideològics afloraven i les fabriques de tabaqueria es convertien en difusors de la causa d’emancipació (fins al punt que alguns generals vetaven als lectors de tabaqueria o censuraven alguns llibres).

Aquesta singularitat de l’illa llatinoamericana segurament pertany algun tipus d’actualitat que encara ningú s’ha atrevit a estipular. Una activitat que ens és llunyana culturalment, geogràficament, laboralment, mediàticament. I sembla que arrosseguem aquests adverbis acabats en “ment” mentre les paraules s’eixamplen l’una darrere l’altre. L’afany de l’home modern provoca el divorci entre idees que es superposen i es relacionen per similituds, diferències. I un altre cop la imaginació ens convida al cap de l’home modern que, motivat per una preocupació formalista, decideix jugar amb la complexitat de la paraula i la màquina i els micròfons i les ones electromagnètiques. Sembla que l’eco del periodisme radiofònic pugui tenir una tonalitat tradicional que recorda a la figura del lector de tabaqueria. Però abans que perdre’s en suposicions suculentes, el més important és adonar-se i celebrar com la tradició cubana ha madurat i tanmateix, encara fa olor.  

El cop de sabre del periodisme

L’episodi de la guerra a Vietnam (1964 – 1975), punt eminentment calent en el marc de la Guerra Freda, suposa una inflexió en la història del periodisme bèl·lic. “Aquesta va ser la primera guerra estrangera amb participació dels Estats Units en la que la premsa va qüestionar el pensament del govern, les decisions dels generals i les opcions polítiques sobre les quals es va basar la guerra”, són les paraules de Peter Arnett, experiodista de la CNN i guanyador del premi Pulitzer per la seva brillant cobertura en aquesta guerra visual. La facilitat professional va permetre que milers de reporters fotografiessin l’horror. Les imatges arribaven a les llars nord-americanes mentre el nas de John F. Kennedy –i posteriorment el de Lyndon B. Johnson– creixia de manera exponencial. L’eina per excel·lència de la política: enfrontar-se a la veritat amb la injusta demagògia, en el cas del govern dels Estats Units acusant a la premsa de ser els causants de tots els seus mal de caps.  

La Gran Guerra (1914 – 1918) i la Segona Guerra Mundial (1939 – 1945) han suposat destruccions sagnants i morals i són ara la nostra història, records i plasmacions fotogràfiques que cristal·litzen la llàgrima i la sequedat ocular. Robert Capa (de nom Endré Friedman) va ser un ferm divulgador d’aquestes injustícies i un símbol del corresponsal de guerra d’aquest segle. Les cròniques que ressorgeixen de la Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939) van signades per molts enviats especials: Martha Gelhorm, redactora de la revista “Collier’s”, el columnista Van Paassen amb la cèlebre entrevista que va fer a Buenaventura Durruti, líder i revolucionari anarquista. “El lloc on havia d’estar”, va sentenciar Herbert L. Matthews, corresponsal de “The New York Times” al trepitjar les dues Espanyes dels infeliços anys 30. I precisament el nom donat a la Guerra del Futbol (1970) va ser encunyat pel poeta i periodista Ryszard Kapuscinsky, reporter de  conflictes i revolucions a Àsia, Europa i Amèrica i sobretot a l’Àfrica emergent dels imperis colonials europeus de les dècades dels 60 i 70.

El periodista independent David Meseguer, el corresponsal a l’estranger del diari “El País” Ramon Lobo, els freelance Mikel Ayestaran, Antonio Pampliega i David Beriain, així com el fotoperiodista Manu Brabo i el fotògraf freelance Manuel Esquivel són, entre una extensa llista, noms i cognoms de reporters combatents. Aquestes mirades són essencials per comprendre una realitat llunyana i simplificada en un compendi d’adjectius hiperbòlics. Personatges intrèpids que experimenten amb prioritats superposades: divulgació, recordatoris continguts del moment precís i la necessitat de cobrar els diners justos. El World Press Photo, organització encarregada de promoure el fotoperiodisme, ha premiat durant els darrers anys fotografies bèl·liques, una faceta de tot l’engranatge de la professió. Dins d’aquesta branca hi ha diverses ramificacions: freelances i staff (diferenciats, sobretot, pels recursos econòmics dels que disposen), els que s’annexen a les tropes reben el nom d’encastats, “el mirón” és aquell que explica des del distanciament físic escrits gairebé telegràfics i els unilaterals, que tendeixen a llençar-se a l’aventura. Cal tenir en compte l’imprescindible paper del fixer, agent local que condueix i esdevé el pont comunicacional entre el periodista i els entrevistats.

És curiosa la moralitat que van treure l’exèrcit i els governants dels Estats Units de la determinació periodística en la guerra entre el Vietnam del sud i el Vietnam del nord: s’haurà de limitar i controlar la figura del periodista en conflictes controvertits i pels quals el destí ja l’han determinat les divines potències. La primera guerra visual i la última, sentenciaven en silenci. Com de bé van silenciar la informació sobre el crim del reporter espanyol José Couso, que va morir durant la invasió d’Irak (2003) per un atac d’un tanc dels Estats Units i del qual els mitjans nord-americans en van procurar la discreció. La interferència dels governs, els trastorns posttraumàtics dels periodistes de guerra i la por poden ser també fidels acompanyats d’aquest llarg viatge. 

Sobre l'existència dels límits

Donar llum a un existir estèril de forma desinteressada m’inspira confiança cega. Tota iniciativa requereix una reflexió prèvia i simultània, tanmateix és interessant mirar-la uns instants amb les ulleres a la mà. Uns instants que permetran l’aparició de l’obra en ella mateixa, despullada, sense marc, viva. La peça artística és la següent: un menjador respirat als carrers de la Rambla; nit, fredor, il·luminaria pesant i encreuaments de mirades diverses. Escombraries obertes, fortor i altres olors curioses, lladrucs i més fred. Uns a una banda de la taula dels aliments, els altres a l’altre. La bona voluntat és inqüestionable.

Des de l’estiu passat el menjador social i espontani de Canaletes reparteix menjar tres cops per setmana (dilluns, dimarts i dimecres) a l’inici de la Rambla de Barcelona. Des de la publicació de La Vanguardia d’aquesta informació (divendres 22 de febrer) el debat social sobre la desregulació i les limitacions d'aquest tipus de proposta s’ha estès a al carrer. El debat ètic, al meu entendre, aquí no hi té cabuda. En general, les crítiques es fonamenten sobre dos pilars: l’emplaçament d’aquest espai solidari i el simbolisme que constitueix l’acció de fer cua. Els professionals s’han sumat a la disparitat d’opinions, mentre l’Ajuntament observa amb un combinat d’admiració, recel i precaució aquesta i d’altres iniciatives populars.  

“Som ciutadans que hem vist un problema i volem oferir la nostra ajuda”, l’expressió d’aquest moviment evidencia el que hauria de ser l’epicentre del debat: l’ajuda institucional i central és insuficient. En aquesta línia, Mercedes Fernández-Martorell, professora d’antropologia de la Universitat de Barcelona, analitza aquest primer pas com una acusació a un sistema quasi obsolet, que no funciona precisament perquè necessita d’aquesta alternativa solidària que critica. Els retrets són sobretot el perill que suposa la perpetuació de la situació dels beneficiaris d’aquestes ajudes –donat que la principal comesa dels serveis socials és impulsar l’autonomia, mitjançant l’ajut, dels individus necessitats–.  

El sociòleg i professor de la Universitat Pompeu Fabra, Albert Sales, declara, escèptic que s’ha d’abolir aquesta “cultura de la cua” perquè fomenta la deshumanització i el sentiment de culpabilitat de les persones sense sostre. Tot i així, són les ajudes i canals oficials els que accentuen més aquest distanciament i en canvi, la cultura de la cua permet un tractament molt humà i compassiu. Sigui com sigui, hauria de ser missió primordial de l’Estat evitar que el dret es converteixi en un favor i això, de moment, queda a anys llum d’un Estat que castiga i estigmatitza. I és que la qualitat de formar part del sofriment dels altres és extrínseca a l’engranatge d’una maquinària institucional.

Enlloc de posar-se les ulleres, potser el més adient és agafar uns llargavistes i fixar-se en la falta d’enginy de la marca Néstle, per exemple, quan decideix destruir els aliments fets de carn de cavall, després de la recent polèmica sobre la falta de transparència en l’etiquetatge. L’empresa Emcesa, en canvi, ha optat per la cautela. 
En suma, la notícia sobre aquesta solidaritat espontània posa sobre la taula que estem creixent i cal créixer, però sobretot que la voluntat dels ciutadans, formiguetes precioses, arriba allà on els serveis socials encara no hi son. Es tracta d’un meravellós retrat de la història i la vida, en paraules de l’articulista Luis Benvenuty: “si un només es preocupa de la pròpia supervivència, l’altra es converteix en un competidor, i la ciutat en una guerra.” 

Suc de fruites

És inqüestionable la riquesa de la creativitat humana i l’expansió de l’imaginari individual al llarg d’èpoques, llibres i experiències musicals. Som la societat del futur i l’educació és l’esperança per aquest esdevenir incert, inabastable, fictici. La meritocràcia ha anat divorciant les qüestions: creativitat i educació, fins a sotmetre la primera a la última. La història del sistema educatiu es remunta al segle de la industrialització i acaba revertint en dos motius: l’ocupació i l’habilitat acadèmica (ambdues estretament relacionades). És per això que l’educació es converteix en una instrucció de salvaguarda. Resulta paradoxal explotar les ments infantils per resoldre la maduresa d’adults en projecció. Però es clar, igual d’estrany és considerar que la bona fruita és de la terra sense dilapidar i creure també que les taronges dels arbres ara venen etiquetades.  

L’educador i escriptor britànic, Sir Ken Robinson, explicava l’any 2006 en una conferència organitzada per TED (Tecnologia, Entreteniment i Disseny) com l’educació acaba per anul·lar la creativitat en els infants. “Tots els nens neixen artistes”, deia Picasso. Però si fer-se gran suposa un compendi de lluites individuals de caràcter competitiu que persegueixen l’excel·lència, l’artista no creix. És prou curiosa la iniciativa del diari El País que pren el nom de Conseller delegat per un dia (CEO) i ha consistit en reunir 15 universitaris amb talent i 15 directius de grans companyies. Les experiències dels estudiants guanyadors del concurs, clouen la iniciativa amb un aire esperpèntic: el futur dels joves és voler ser els seus propis caps. La febre del jove emprenedor: abans que aprendre, emprendre. I el planeta Terra acull cada vegada més graduats sense feina, fills de la inflació acadèmica d’un servei públic que pateix grans retallades econòmiques, socials.

Sir Ken Robinson parla d’individus extracorporals, que després de rebre una educació centrada en endurir els seus cervells, acaben convertint el cos en un mer transportador de ments brillants. La Terra brilla perquè els nens brillen, el problema és que la maquinària tecnològica (transformadora del treball) altera el globus donant-li forma de centre experimental. I de tant fum les irradiacions es perden. Només cal fixar-se en la base del sistema educatiu: la correcció idiomàtica. “Si no hagués estat per la mètrica, el poeta podria haver dit: cualquier ortografía pasada/ fue mejor”. L’acadèmic Salvador Gutiérrez, coordinador de la RAE (Real Academia Española) analitza els mals de l’ensenyança: els coneixements s’expressen amb llenguatge i el llenguatge pateix el vici de limitacions dels sms i la rapidesa de les xarxes socials. Els coneixements, al seu torn, s’aprenen als centres educatius i aquests cada cop estan més collats per directrius econòmiques que no entenen de fruita i pensen el terme “créixer” en clau empresarial.

Certament, el “futur” que postula el sistema educatiu s’acosta tímid i quasi anorèxic. Dissabte 16 de febrer els diaris informaven sobre l’avantprojecte de llei que afectarà als tres ministeris: sanitat, hisenda i educació. En època de desprestigi polític, apareix aquesta proposta per tal de limitar les despeses i serveis dels Ajuntaments en benefici de les autonomies. Al seu torn, les comunitats ja es lamenten perquè no podran assumir la cobertura d’aquestes prestacions. Si més no, fem que no sigui certa aquesta sentència de Jonas Salk: “si tots els insectes desapareguessin de la Terra, en menys de 50 anys la vida desapareixeria. Si tots els éssers humans desapareguessin de la Terra, en 50 anys totes les formes de vida aflorarien.”  

Cinisme espectacular

Hi havia una vegada una notícia que va ser important. Els mitjans, vanitosos, omplien el seu espai-temps amb l’esdeveniment en qüestió. Ningú sap del cert per què, però era important. El temps i l’espai, tan dissolts l’un en l’altre, van desgastar la notícia. Finalment, l’esdeveniment s’esvaí: ja no passava res. L’espai i temps informatiu succionava al vertader i aquella informació (que abans que realitat comunicativa era realitat) desapareixia en una muntanya de papers descompostos. Vet aquí l’existència de les notícies, són i es desfan com la sorra al mar. És així, les notícies que un dia van trepitjar-ne d’altres, acaben per percebre l’erosió de la seva festivitat. Aquesta és la inestimable insubstancialitat informativa.

I ara, l’Estat Espanyol. Dues recollides de firmes que culminen en una mateixa sessió al Parlament i els resultats de les votacions es preveuen esfereïdors. Vivim en un país que contempla la tortura animal com un bé cultural i alhora rebutja la dació en pagament. Doblement desgraciada, aquesta Espanya. L’obertura de l’actualitat dóna entrada a les injustícies humanes passades pel sedàs: una recollida de firmes que s’espera amb expectació, una altra que no. Ara és notícia un trosset de l’Estat Espanyol, que volem imaginar petit, petit i arraconat per la força dels valors d’uns encara creients. L’única finestra de l’habitació entreveu aquesta mesquina falta de compassió i germanor, la constant depravació democràtica i una engruna de llum matinal. Encara sort que el sol és rotund.

L’espectacle continua sagnant, si obrim bé la finestra. Dels 36 minuts de la compareixença d’Ada Colau al Congrés dels Diputats en nom de la Plataforma per Afectats per la Hipoteca (PAH) aquest és el tall de veu destacat: “Vostè és un criminal”. Després de dirigir-se al Secretari General de la Patronal Bancària –perquè enaltia, i molt, el sistema hipotecari actual– l’Ada s’ha convertit en trending topic. Sembla mentida com aquesta realitat ha anat apareixent en compta gotes als mitjans informatius. Potser –i em fa mal d’escriure– no indignava prou i, es clar, com n’és de catàrtic que algú digui “criminal” a un banquer de corbata blau marí. “Portem 4 anys dient el mateix”, i l’Ada recorda que senzillament “això es podria resoldre si hi hagués voluntat política”. Temps de silenci mediàtic en el que la PAH proposava i plantejava mesures per acabar amb aquesta macabre problemàtica dels desnonaments.

Més enllà de la transcendència de la picabaralla, la realitat exclama, imperiosa: ciutadania sota amenaça constant! Però el cinisme ens allunya de la realitat social. La informació ha de trencar distàncies i explicar que el problema és bancari: Ada Colau diu “criminal” a algú de la banca i la gent pica de mans i crida i explota perquè els drets humans estan sent qüestionats. “Els asseguro que no li he tirat una sabata a aquest senyor perquè creia que era important quedar-me aquí per dir-los el que els estic dient.” Gràcies Ada, per fer aquest cop de pressió, algú et dirà que no calia però sort de tu i sort del sol.  

Ara venen fum

“Concediu-me la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, el valor per canviar les que sí que puc canviar i la saviesa per establir aquesta diferència”. Enmig del soroll, la frustració colèrica i la pluja constant, la columna de la Tatiana Sisquella pel diari Ara del segon de febrer emergeix assossegada i proposa la calma. Amb 1.800 caràcters pretén retrobar el granet d’esperança que els Déus de l’Olimp van permetre als homes, després d’engendrar tots els mals a la Terra. Ara, la divina esfera política –més que per morbositat, empesa per l’egoisme– torna a obrir la Caixa de Pandora. Els banquers i polítics canvien de professió: antifaç i mentida corrupta; la Terra pateix: aturada, desnodrida, pobra i desigual; mentre de discreta, l’esperança es refreda.   

El mar Mediterrani i l’Oceà Atlàntic –en comunió a través de l’Estret de Gibraltar– preparen la gran congregació: el mapa peninsular s’esfondra mentre la democràcia s’evapora. València (casos: Gürtel, Cooperació, Emarsa, Burgal i Nóos), les Balears (casos: Palma Arena, Over Voltor, Andartx i el que afecta a Unió Mallorquina), Múrcia (cas Umbra), Castella-La Manxa (cas CCM), Andalusia (casos Astapa, ERO, Malaya, Mercasevillo i Operació Ponent), Galícia (casos Campió, Pokemon, Baltar i el cas que implica la figura de Conde Roa), Madrid (casos Gürtel i la taca sobre Bárcenas) i Catalunya (casos Pallerols, Palau, Mercuri, ITV i Pretòria). Mariano Rajoy, primera autoritat del país i sospitós de fraudulència, s’amaga sense abandonar.

L’arrel d’aquesta malaltia és evident, però sembla irresoluble pel misticisme i ocultisme que caracteritza la política, hermètica per naturalesa. Fins i tot la tríada hermètica tradicional (Déu-cosmos-home) estava sustentada per l’individu, nodrit de fe en l’univers i més enllà. L’estructura s’ha desunificat. Per això, la intenció d’Artur Mas, desplegant una nova Pregària de la Serenitat, és quimèrica: ja no en queden, de creients. La súplica pren forma  de cimera i enceta nous tractes de transparència amb els que es pretén resoldre el problema cromàtic dels diners. Serà que les lleis d’anticorrpució vigents són obsoletes, o bé serà que el discurs polític s’ha esterilitzat. L’arrel de la malaltia és evident o no.

Més enllà de la crisi política i financera, l’economista Miquel Puig augura que el model econòmico-social és el pitjor dany per la nostra societat: “el problema que tenim no és financer, ni de competitivitat, sinó mental”. Estem al límit de la bogeria en el sí d’un sistema oxidat i seguim donant corda al rellotge, que ja no marca ni l’hora, ni els minuts, ni els segons. La fàbrica de rellotges solia treure fum per les xemeneies, ara produeix fum i tots els mitjans van contaminats: crisi institucional, corrupció, negre sobre negre, frau i altres salvatgeries. El publicista Risto Mejide escrivia per la publicació de El Periódico d’avui: “jo no us concedeixo la presumpció d’innocència. Perquè quan un deixa que passin certes coses, acaba sent-ne còmplice, encara que només sigui per ignorància, per desídia o omissió”. I m’imagino Hades, des del soterrani, com es mira l’Olimp polític mentre es frega els dits i prepara les calderes. 

La Caixa de sorpreses

Parlem-ne

Caminava per Barcelona encomanada de fred, era dijous. El carrer feia cantonada amb La Caixa, l’entrada estava custodiada per la imatge d’una nena, petita, que sostenia un cartell on l’entitat es comprometia amb la lluita per eradicar la pobresa. Dins l’edifici dos homes grans i esgotats preparaven uns cartrons per dormir. Només vaig resistir un instant d’observació.

El maig de l’any passat el diari Café Amb Llet –actualment condemnat a pagar 10.000 euros arrel de denunciar els escàndols sanitaris– investigava un cas controvertit sobre La Caixa. El 14 de febrer del 2012 una multitud feia sonar cassoles, irritada, pel problema derivat de l’oferta financera de les preferents i els 26 milions de diners perduts. Les preferents són un producte d’inversió (i per tan: risc) que es va vendre als ciutadans com a mercaderia segura; la falta d’informació per part de La Caixa deixa una xifra de 700 mil persones afectades.

A tot això, La Caixa va pressionar als mitjans públics –que es nodreixen de la publicitat– per tal de controlar el ressò que tindria aquesta notícia en relació a l’entitat. Al dia següent les portades catalanes s’havien maquillat, al gust de La Caixa (El Punt, La Vanguardia, Ara...) i les informacions eren mínimes. D’aquesta manera, la publicitat s’utilitzava per domesticar la informació: darrere de l’anunciant s’intuïa el silenci. L’anunci que em va esgarrifar ahir (per la seva combinació amb la realitat) és el refugi de la hipocresia. Potser en aquest cas sí que hagués estat millor canviar l’anunci pel silenci, i deixar-se de vanitats.

Avui és divendres i l’Obra Social La Caixa facilita 238 llocs de treball a persones que es troben en risc d’exclusió, amb la pretensió d’anticipar-se a la recuperació econòmica. Just fa una setmana que aquesta entitat, en conjunt amb l’asseguradora de BBVA, s’encarregaven de finançar l’ERE (expedient de regulació de treball) de la companyia Aena. Afectarà en total a 1.256 treballadors i és una manera d’amortitzar la reestructuració d’empresa, en un termini de dos anys i mig. Una manera de fer diners (que cadascú es qüestioni de quin color són, aquests diners).

Noves pressions: Sebastián Sastre Papiol ha estat nomenat nou magistrat del Tribunal Suprem (17 de febrer) per la pressió d’Isidré Fainé, president de La Caixa, a Alberto Ruiz-Gallardón i Artur Mas. Això suposa que, a partir d’ara, Sastre (un home de confiança per Fainé) serà l’encarregat de fixar les doctrines sobre l’estafa per la venta de les preferents, entre d’altres, que han aixecat tan forta polèmica i debat judicial. Val a dir que el mateix president de la Sala Civil del TS s’oposava a la incorporació de Sastre, segons informa El Confidencial.

Sense desmerèixer el càrrec d’aquest senyors, mitjans més crítics i compromesos (com són La directa, Diagonal, Acció Digital, El Confidencial o Café Amb Llet) han informat d’aquest esdeveniment, cadena d’un seguit de situacions que es remunten a la cassolada de maig, i de ben segur que més enllà. Mitjans que tracten de no deixar-se doblegar davant els interessos financers, quan es tracta de citar la paraula La Caixa per parlar de gestes socials, gestions, patrocinis i forats negres. 

La nostra història d'Algèria

(Pròleg) 9 de novembre de 1989, comença i acabauna era política. El mur de Berlín cau i el model soviètic es va erosionant, mentre la Terra es prepara per una nova disposició: l’estabilitat com a sistema. La guerra de la geopolítica ha sigut engendrada i els conflictes entre civilitzacions (països indistintament diferenciats: “desenvolupats” i “encara per desenvolupar”) són la nostra realitat.

(Episodi 1) 11 de setembre de 2001. La guerra del terror ha començat entre els enemics sense–rostre: Occident i la civilitzacióislàmica.

(Desclassificats) 16 de gener de 2013. Escenari: Algèria. La Brigada Muthalimin (en àrab: els que firmen amb sang) segresta uns 150 algerians i 40 estrangers i es fa amb el control de la planta de gas In Amenas. L’exèrcit algerià (de convicció antiterrorista) reacciona: ataca a la planta i dóna mort a 30 ostatges, consagrant l’operació per arreu d’Europa coma “precipitada”. Al sud–est d’Algèria, les tropes franceses, junt amb les malianes, van prenent terreny als islamistes del nord de Malí.

L’Editorial de El País del 18 d’aquest mes exhibeix una mostra de la part fosca d’aquesta realitat: “ (Al–Qaeda) va vincular el segrest de la planta a la intervenció francesa en el veí Malí.” I la terminació és la següent: “això que està passant al país subsaharià és problema de tots”. Bang: la violència s’ha globalitzat! I és aquesta la raó que uneix un conglomerat de països en elsí d’un món tan hipòcritament universal. Atacar a Algèria és atacar a França, d’aquesta manera Algèria adquireix el valor funcional de Malí: caldrà intervenir. “Problema de tots”, ingenu eufemisme de les potències amigues en un vell joc de nens i foc...

El problema impera la realitat d’Algèria (un país veí, no ho oblidem) des de fadècades: una corrent islamista –potenciada des de la política–  i la omnipresència de la religió que fragmenta, cada vegada més, la societat. I ara es desperta la preocupació internacional. Les relacions entre països, malauradament, les marquen tan sols els brots de fúria (terroristes) que s’interposen en el camí de l'estabilitat Occidental i els seus interessos comercials. I aquest conflicte sembla tocar els dos puntals: In Amenasés una planta explotada per britànics, noruecs, japonesos i francesos, a més de ser principal subministrador de gas a Espanya (pont europeu).

La premsa d’aquests dies va carregada de bel·licismes, amb una retòrica que es troba entre el preludi d’un conflicte i la incitació al mateix. L’article continua: “I no només (és problema) de l’antiga potència colonial, França, que està actuant sense un suport clar ni d’Algèria ni dels seus socis europeus”. Algeria es percep, gairebé com a agent passiu, mentre el rol protagonista és pels amics europeus. Impera encara una lògica de guerra freda, calenta. I és que Estats Units –en paraules de Hilary Clinton– ja ha desxifrat el conflicte: “atac terrorista”. És el primer pas per engegar un seguit d’operacions geopolítiques que confluiran en la lluita entre fantasmes: guerra al terrorisme, un altre capítol de la fosca història d’hostilitats globals.

(Epíleg) “La tragèdia de In Amenas recorda que estem tots al mateix vaixell”. És una llàstima que aquest aforisme ressorgeixi d’entre les runes, quan el vaixell s’enfonsa.  

Símptomes d’un país kitsch

Una radiografia de l’Estat Espanyol que pretén trobar l’arrel de les seves rareses i altres conflictes

Tota avantguarda genera una rereguarda. L’aparició de la pseudocultura kitsch al segle XIX exemplifica el tracte entre aquests dos conceptes; es tracta d’un art que respon a les exigències avantguardistes mentre se n’alimenta de forma parasitària. Aquesta relació és impossible d’encabir en l’estranya situació de l’Estat Espanyol: avantguarda tecnològica a la rereguarda pel que fa a la pobresa a nivell europeu. “El comportament d’aquest país no s’entén” explica el subdirector de La Vanguardia, Alfredo Abián en l’editorial del diumenge 13 de gener. La premsa va xopa d’informacions sobre la decadència del país i un petit mostrari de les acumulacions de fortunes privades: dades de difícil conjugació, precisament derivades d’una desigualtat sistemàtica. No s’entén el comportament d’aquest país perquè condueix a l’absurd.

S’ha donat la benvinguda a la línia de trens d’alta velocitat entre Barcelona i Figueres, mentre les irregularitats en la xarxa ferroviària espanyola van en augment. D’aquesta manera es consolida com a potència mundial l’Estat Espanyol, sense que impliqui, a molt pesar nostre, la rendibilitat del país. S’acceleren els trens i les ventes dels telèfons mentre l’aparell locomotor del sistema es veu obligat a frenar en sec. “Gastar o no gastar” es pregunta la sociòloga Cristina Sánchez Miret a l’opinió de La Vanguardia del mateix dia. Potser seria més adient parlar del desgast de l’home en benefici del gastar i consumir. 

És curiós com es planteja aquest relat d’un estat emmirallant-se en la premsa, en el que sembla que es pretengui sospesar el declivi de la societat marcat per l’atur amb la puixança en tecnologia (comunicació mòbil i transport). L’escletxa per on supura el país és cada cop més ample i és força dubtós que es pugui resoldre amb un pedaç marca Google o Apple. En realitat, es tracta d’una fotografia de pobresa que supera les xifres i estadístiques analitzades pels mitjans i cala en el més profund dels ciutadans. Els valors estan succionats per l’activitat econòmica, que ara està en crisi. Per aquest motiu es donen casos d’abusos en el sector laboral, immoralitat política i confrontacions socials que conflueixen en una pèrdua del sentiment d’identitat i col·lectivitat.

Els analistes de El País responen a la causa de la malaltia estatal: corrupció com a epicentre de la política. La pluja constant de casos de frau econòmic –que acaba diluint els noms de particulars en els generalismes–, esbossa una política en la rereguarda: els casos de polítics corruptes més destacats superen els 200 en només 5 comunitats, la gran majoria dels quals segueixen escalfant els seus escons. En suma, les dosis d’informacions diàries són constatacions a les que caldria afegir-hi anotacions de base, com ara la dicotomia que domina la societat: la necessitat de serveis de costos comuns que ha de proporcionar la classe política i, d’altra banda, una vida econòmica fonamentada en l’egoisme. Més paradoxes pròpies d’un sistema que controla i resol les necessitats humanes (bàsiques i impostades) en base a  un interès poc humà. 

Retallant Diaris

Aquest espai pretén analitzar i destriar els trossets d'informació que apareixen als mitjans. La voluntat d'aquesta col·lecció és suggerir un nou enfocament de la realitat que ens pertany i, a vegades, ens sembla distant. Benvinguts!

  Listado (Personas)I, d'Ignasi Aballí