Els puros cubans són els més venuts

Subjecte: els puros cubans. Verb: són. Complement directe: els més venuts. Això podria ser una notícia d’actualitat. S’entén per actualitat una cosa o succés que atreu i ocupa l’atenció de la gent en un moment donat. Notícia, mot quasi bessó de l’anterior, queda recollit al diccionari com a: contingut d’una informació abans desconeguda. La imaginació, a vegades, convida a disposar l’actualitat en una banda del mirall i la notícia en l’altre. La realitat és segurament el mirall. Els puros cubans són els més venuts arreu del món i podria ser per això que avui, en 500 paraules, honoréssim a la figura del lector de tabaqueria. Només en 105 m’he enfrontat a la actualitat com a entelèquia i la meva disconformitat em fa arribar fins aquest punt.

“Bayamanaco, ancestre originari del poble aruaco, va revelar als homes el secret màgic de la saliva-cohoba-semen, és a dir, el triple complex al voltant del qual girava la vida espiritual dels nostres aborígens: la paraula, el tabac i el misteri de l’existència.” (Araceli Tinajero, El lector de tabaqueria: història d’una tradició cubana). El lector de tabaqueria és una persona que llegeix en veu alta a les fàbriques de tabac mentre els operaris treballen. Aquest costum cubà es va convertir en un hàbit preciós i des del desembre de l’any 2012 s’ha categoritzat com a patrimoni cultural de la nació, a l’espera d’aconseguir el rang de patrimoni intangible de la humanitat. Comença al 1865 a la fàbrica “El Figaro” per iniciativa del fumador, periodista i poeta Saturnio Martínez. Tres anys més tard, a principis d’octubre: la Guerra dels Deu Anys (1968 – 1878), lluita per la independència cubana contra l’opressió espanyola.

L’expressió oral és ímpetu cultural des de l’antiga mesopotàmia, manifestació d’un aspecte eminentment natural en l’home i objecte d’estudi per les ciències. L’experiència d’emancipació intel·lectual que va suposar per als treballadors de les fàbriques de tabac és determinant per considerar la lectura com a causa de la llibertat. Víctor Hugo, Balzac, William Shakespeare, Alexandre Dumas, Stendhal, Edgar Allan Poe, la premsa diària i els escriptors llatinoamericans i cubans en especial estimulaven als treballadors i eren força d’aprenentatge i alfabetització. Eren freqüents les lectures dels discursos de José Martí, poeta i patriota cubà, un dels motors de l’impuls final cap a la independència (1895) després dels 30 anys de lluita. D’aquesta manera, els coneixements ideològics afloraven i les fabriques de tabaqueria es convertien en difusors de la causa d’emancipació (fins al punt que alguns generals vetaven als lectors de tabaqueria o censuraven alguns llibres).

Aquesta singularitat de l’illa llatinoamericana segurament pertany algun tipus d’actualitat que encara ningú s’ha atrevit a estipular. Una activitat que ens és llunyana culturalment, geogràficament, laboralment, mediàticament. I sembla que arrosseguem aquests adverbis acabats en “ment” mentre les paraules s’eixamplen l’una darrere l’altre. L’afany de l’home modern provoca el divorci entre idees que es superposen i es relacionen per similituds, diferències. I un altre cop la imaginació ens convida al cap de l’home modern que, motivat per una preocupació formalista, decideix jugar amb la complexitat de la paraula i la màquina i els micròfons i les ones electromagnètiques. Sembla que l’eco del periodisme radiofònic pugui tenir una tonalitat tradicional que recorda a la figura del lector de tabaqueria. Però abans que perdre’s en suposicions suculentes, el més important és adonar-se i celebrar com la tradició cubana ha madurat i tanmateix, encara fa olor.