La Caixa de sorpreses

Parlem-ne

Caminava per Barcelona encomanada de fred, era dijous. El carrer feia cantonada amb La Caixa, l’entrada estava custodiada per la imatge d’una nena, petita, que sostenia un cartell on l’entitat es comprometia amb la lluita per eradicar la pobresa. Dins l’edifici dos homes grans i esgotats preparaven uns cartrons per dormir. Només vaig resistir un instant d’observació.

El maig de l’any passat el diari Café Amb Llet –actualment condemnat a pagar 10.000 euros arrel de denunciar els escàndols sanitaris– investigava un cas controvertit sobre La Caixa. El 14 de febrer del 2012 una multitud feia sonar cassoles, irritada, pel problema derivat de l’oferta financera de les preferents i els 26 milions de diners perduts. Les preferents són un producte d’inversió (i per tan: risc) que es va vendre als ciutadans com a mercaderia segura; la falta d’informació per part de La Caixa deixa una xifra de 700 mil persones afectades.

A tot això, La Caixa va pressionar als mitjans públics –que es nodreixen de la publicitat– per tal de controlar el ressò que tindria aquesta notícia en relació a l’entitat. Al dia següent les portades catalanes s’havien maquillat, al gust de La Caixa (El Punt, La Vanguardia, Ara...) i les informacions eren mínimes. D’aquesta manera, la publicitat s’utilitzava per domesticar la informació: darrere de l’anunciant s’intuïa el silenci. L’anunci que em va esgarrifar ahir (per la seva combinació amb la realitat) és el refugi de la hipocresia. Potser en aquest cas sí que hagués estat millor canviar l’anunci pel silenci, i deixar-se de vanitats.

Avui és divendres i l’Obra Social La Caixa facilita 238 llocs de treball a persones que es troben en risc d’exclusió, amb la pretensió d’anticipar-se a la recuperació econòmica. Just fa una setmana que aquesta entitat, en conjunt amb l’asseguradora de BBVA, s’encarregaven de finançar l’ERE (expedient de regulació de treball) de la companyia Aena. Afectarà en total a 1.256 treballadors i és una manera d’amortitzar la reestructuració d’empresa, en un termini de dos anys i mig. Una manera de fer diners (que cadascú es qüestioni de quin color són, aquests diners).

Noves pressions: Sebastián Sastre Papiol ha estat nomenat nou magistrat del Tribunal Suprem (17 de febrer) per la pressió d’Isidré Fainé, president de La Caixa, a Alberto Ruiz-Gallardón i Artur Mas. Això suposa que, a partir d’ara, Sastre (un home de confiança per Fainé) serà l’encarregat de fixar les doctrines sobre l’estafa per la venta de les preferents, entre d’altres, que han aixecat tan forta polèmica i debat judicial. Val a dir que el mateix president de la Sala Civil del TS s’oposava a la incorporació de Sastre, segons informa El Confidencial.

Sense desmerèixer el càrrec d’aquest senyors, mitjans més crítics i compromesos (com són La directa, Diagonal, Acció Digital, El Confidencial o Café Amb Llet) han informat d’aquest esdeveniment, cadena d’un seguit de situacions que es remunten a la cassolada de maig, i de ben segur que més enllà. Mitjans que tracten de no deixar-se doblegar davant els interessos financers, quan es tracta de citar la paraula La Caixa per parlar de gestes socials, gestions, patrocinis i forats negres. 

La nostra història d'Algèria

(Pròleg) 9 de novembre de 1989, comença i acabauna era política. El mur de Berlín cau i el model soviètic es va erosionant, mentre la Terra es prepara per una nova disposició: l’estabilitat com a sistema. La guerra de la geopolítica ha sigut engendrada i els conflictes entre civilitzacions (països indistintament diferenciats: “desenvolupats” i “encara per desenvolupar”) són la nostra realitat.

(Episodi 1) 11 de setembre de 2001. La guerra del terror ha començat entre els enemics sense–rostre: Occident i la civilitzacióislàmica.

(Desclassificats) 16 de gener de 2013. Escenari: Algèria. La Brigada Muthalimin (en àrab: els que firmen amb sang) segresta uns 150 algerians i 40 estrangers i es fa amb el control de la planta de gas In Amenas. L’exèrcit algerià (de convicció antiterrorista) reacciona: ataca a la planta i dóna mort a 30 ostatges, consagrant l’operació per arreu d’Europa coma “precipitada”. Al sud–est d’Algèria, les tropes franceses, junt amb les malianes, van prenent terreny als islamistes del nord de Malí.

L’Editorial de El País del 18 d’aquest mes exhibeix una mostra de la part fosca d’aquesta realitat: “ (Al–Qaeda) va vincular el segrest de la planta a la intervenció francesa en el veí Malí.” I la terminació és la següent: “això que està passant al país subsaharià és problema de tots”. Bang: la violència s’ha globalitzat! I és aquesta la raó que uneix un conglomerat de països en elsí d’un món tan hipòcritament universal. Atacar a Algèria és atacar a França, d’aquesta manera Algèria adquireix el valor funcional de Malí: caldrà intervenir. “Problema de tots”, ingenu eufemisme de les potències amigues en un vell joc de nens i foc...

El problema impera la realitat d’Algèria (un país veí, no ho oblidem) des de fadècades: una corrent islamista –potenciada des de la política–  i la omnipresència de la religió que fragmenta, cada vegada més, la societat. I ara es desperta la preocupació internacional. Les relacions entre països, malauradament, les marquen tan sols els brots de fúria (terroristes) que s’interposen en el camí de l'estabilitat Occidental i els seus interessos comercials. I aquest conflicte sembla tocar els dos puntals: In Amenasés una planta explotada per britànics, noruecs, japonesos i francesos, a més de ser principal subministrador de gas a Espanya (pont europeu).

La premsa d’aquests dies va carregada de bel·licismes, amb una retòrica que es troba entre el preludi d’un conflicte i la incitació al mateix. L’article continua: “I no només (és problema) de l’antiga potència colonial, França, que està actuant sense un suport clar ni d’Algèria ni dels seus socis europeus”. Algeria es percep, gairebé com a agent passiu, mentre el rol protagonista és pels amics europeus. Impera encara una lògica de guerra freda, calenta. I és que Estats Units –en paraules de Hilary Clinton– ja ha desxifrat el conflicte: “atac terrorista”. És el primer pas per engegar un seguit d’operacions geopolítiques que confluiran en la lluita entre fantasmes: guerra al terrorisme, un altre capítol de la fosca història d’hostilitats globals.

(Epíleg) “La tragèdia de In Amenas recorda que estem tots al mateix vaixell”. És una llàstima que aquest aforisme ressorgeixi d’entre les runes, quan el vaixell s’enfonsa.  

Símptomes d’un país kitsch

Una radiografia de l’Estat Espanyol que pretén trobar l’arrel de les seves rareses i altres conflictes

Tota avantguarda genera una rereguarda. L’aparició de la pseudocultura kitsch al segle XIX exemplifica el tracte entre aquests dos conceptes; es tracta d’un art que respon a les exigències avantguardistes mentre se n’alimenta de forma parasitària. Aquesta relació és impossible d’encabir en l’estranya situació de l’Estat Espanyol: avantguarda tecnològica a la rereguarda pel que fa a la pobresa a nivell europeu. “El comportament d’aquest país no s’entén” explica el subdirector de La Vanguardia, Alfredo Abián en l’editorial del diumenge 13 de gener. La premsa va xopa d’informacions sobre la decadència del país i un petit mostrari de les acumulacions de fortunes privades: dades de difícil conjugació, precisament derivades d’una desigualtat sistemàtica. No s’entén el comportament d’aquest país perquè condueix a l’absurd.

S’ha donat la benvinguda a la línia de trens d’alta velocitat entre Barcelona i Figueres, mentre les irregularitats en la xarxa ferroviària espanyola van en augment. D’aquesta manera es consolida com a potència mundial l’Estat Espanyol, sense que impliqui, a molt pesar nostre, la rendibilitat del país. S’acceleren els trens i les ventes dels telèfons mentre l’aparell locomotor del sistema es veu obligat a frenar en sec. “Gastar o no gastar” es pregunta la sociòloga Cristina Sánchez Miret a l’opinió de La Vanguardia del mateix dia. Potser seria més adient parlar del desgast de l’home en benefici del gastar i consumir. 

És curiós com es planteja aquest relat d’un estat emmirallant-se en la premsa, en el que sembla que es pretengui sospesar el declivi de la societat marcat per l’atur amb la puixança en tecnologia (comunicació mòbil i transport). L’escletxa per on supura el país és cada cop més ample i és força dubtós que es pugui resoldre amb un pedaç marca Google o Apple. En realitat, es tracta d’una fotografia de pobresa que supera les xifres i estadístiques analitzades pels mitjans i cala en el més profund dels ciutadans. Els valors estan succionats per l’activitat econòmica, que ara està en crisi. Per aquest motiu es donen casos d’abusos en el sector laboral, immoralitat política i confrontacions socials que conflueixen en una pèrdua del sentiment d’identitat i col·lectivitat.

Els analistes de El País responen a la causa de la malaltia estatal: corrupció com a epicentre de la política. La pluja constant de casos de frau econòmic –que acaba diluint els noms de particulars en els generalismes–, esbossa una política en la rereguarda: els casos de polítics corruptes més destacats superen els 200 en només 5 comunitats, la gran majoria dels quals segueixen escalfant els seus escons. En suma, les dosis d’informacions diàries són constatacions a les que caldria afegir-hi anotacions de base, com ara la dicotomia que domina la societat: la necessitat de serveis de costos comuns que ha de proporcionar la classe política i, d’altra banda, una vida econòmica fonamentada en l’egoisme. Més paradoxes pròpies d’un sistema que controla i resol les necessitats humanes (bàsiques i impostades) en base a  un interès poc humà. 

Retallant Diaris

Aquest espai pretén analitzar i destriar els trossets d'informació que apareixen als mitjans. La voluntat d'aquesta col·lecció és suggerir un nou enfocament de la realitat que ens pertany i, a vegades, ens sembla distant. Benvinguts!

  Listado (Personas)I, d'Ignasi Aballí