Símptomes d’un país kitsch

Una radiografia de l’Estat Espanyol que pretén trobar l’arrel de les seves rareses i altres conflictes

Tota avantguarda genera una rereguarda. L’aparició de la pseudocultura kitsch al segle XIX exemplifica el tracte entre aquests dos conceptes; es tracta d’un art que respon a les exigències avantguardistes mentre se n’alimenta de forma parasitària. Aquesta relació és impossible d’encabir en l’estranya situació de l’Estat Espanyol: avantguarda tecnològica a la rereguarda pel que fa a la pobresa a nivell europeu. “El comportament d’aquest país no s’entén” explica el subdirector de La Vanguardia, Alfredo Abián en l’editorial del diumenge 13 de gener. La premsa va xopa d’informacions sobre la decadència del país i un petit mostrari de les acumulacions de fortunes privades: dades de difícil conjugació, precisament derivades d’una desigualtat sistemàtica. No s’entén el comportament d’aquest país perquè condueix a l’absurd.

S’ha donat la benvinguda a la línia de trens d’alta velocitat entre Barcelona i Figueres, mentre les irregularitats en la xarxa ferroviària espanyola van en augment. D’aquesta manera es consolida com a potència mundial l’Estat Espanyol, sense que impliqui, a molt pesar nostre, la rendibilitat del país. S’acceleren els trens i les ventes dels telèfons mentre l’aparell locomotor del sistema es veu obligat a frenar en sec. “Gastar o no gastar” es pregunta la sociòloga Cristina Sánchez Miret a l’opinió de La Vanguardia del mateix dia. Potser seria més adient parlar del desgast de l’home en benefici del gastar i consumir. 

És curiós com es planteja aquest relat d’un estat emmirallant-se en la premsa, en el que sembla que es pretengui sospesar el declivi de la societat marcat per l’atur amb la puixança en tecnologia (comunicació mòbil i transport). L’escletxa per on supura el país és cada cop més ample i és força dubtós que es pugui resoldre amb un pedaç marca Google o Apple. En realitat, es tracta d’una fotografia de pobresa que supera les xifres i estadístiques analitzades pels mitjans i cala en el més profund dels ciutadans. Els valors estan succionats per l’activitat econòmica, que ara està en crisi. Per aquest motiu es donen casos d’abusos en el sector laboral, immoralitat política i confrontacions socials que conflueixen en una pèrdua del sentiment d’identitat i col·lectivitat.

Els analistes de El País responen a la causa de la malaltia estatal: corrupció com a epicentre de la política. La pluja constant de casos de frau econòmic –que acaba diluint els noms de particulars en els generalismes–, esbossa una política en la rereguarda: els casos de polítics corruptes més destacats superen els 200 en només 5 comunitats, la gran majoria dels quals segueixen escalfant els seus escons. En suma, les dosis d’informacions diàries són constatacions a les que caldria afegir-hi anotacions de base, com ara la dicotomia que domina la societat: la necessitat de serveis de costos comuns que ha de proporcionar la classe política i, d’altra banda, una vida econòmica fonamentada en l’egoisme. Més paradoxes pròpies d’un sistema que controla i resol les necessitats humanes (bàsiques i impostades) en base a  un interès poc humà.