Sobre l'existència dels límits

Donar llum a un existir estèril de forma desinteressada m’inspira confiança cega. Tota iniciativa requereix una reflexió prèvia i simultània, tanmateix és interessant mirar-la uns instants amb les ulleres a la mà. Uns instants que permetran l’aparició de l’obra en ella mateixa, despullada, sense marc, viva. La peça artística és la següent: un menjador respirat als carrers de la Rambla; nit, fredor, il·luminaria pesant i encreuaments de mirades diverses. Escombraries obertes, fortor i altres olors curioses, lladrucs i més fred. Uns a una banda de la taula dels aliments, els altres a l’altre. La bona voluntat és inqüestionable.

Des de l’estiu passat el menjador social i espontani de Canaletes reparteix menjar tres cops per setmana (dilluns, dimarts i dimecres) a l’inici de la Rambla de Barcelona. Des de la publicació de La Vanguardia d’aquesta informació (divendres 22 de febrer) el debat social sobre la desregulació i les limitacions d'aquest tipus de proposta s’ha estès a al carrer. El debat ètic, al meu entendre, aquí no hi té cabuda. En general, les crítiques es fonamenten sobre dos pilars: l’emplaçament d’aquest espai solidari i el simbolisme que constitueix l’acció de fer cua. Els professionals s’han sumat a la disparitat d’opinions, mentre l’Ajuntament observa amb un combinat d’admiració, recel i precaució aquesta i d’altres iniciatives populars.  

“Som ciutadans que hem vist un problema i volem oferir la nostra ajuda”, l’expressió d’aquest moviment evidencia el que hauria de ser l’epicentre del debat: l’ajuda institucional i central és insuficient. En aquesta línia, Mercedes Fernández-Martorell, professora d’antropologia de la Universitat de Barcelona, analitza aquest primer pas com una acusació a un sistema quasi obsolet, que no funciona precisament perquè necessita d’aquesta alternativa solidària que critica. Els retrets són sobretot el perill que suposa la perpetuació de la situació dels beneficiaris d’aquestes ajudes –donat que la principal comesa dels serveis socials és impulsar l’autonomia, mitjançant l’ajut, dels individus necessitats–.  

El sociòleg i professor de la Universitat Pompeu Fabra, Albert Sales, declara, escèptic que s’ha d’abolir aquesta “cultura de la cua” perquè fomenta la deshumanització i el sentiment de culpabilitat de les persones sense sostre. Tot i així, són les ajudes i canals oficials els que accentuen més aquest distanciament i en canvi, la cultura de la cua permet un tractament molt humà i compassiu. Sigui com sigui, hauria de ser missió primordial de l’Estat evitar que el dret es converteixi en un favor i això, de moment, queda a anys llum d’un Estat que castiga i estigmatitza. I és que la qualitat de formar part del sofriment dels altres és extrínseca a l’engranatge d’una maquinària institucional.

Enlloc de posar-se les ulleres, potser el més adient és agafar uns llargavistes i fixar-se en la falta d’enginy de la marca Néstle, per exemple, quan decideix destruir els aliments fets de carn de cavall, després de la recent polèmica sobre la falta de transparència en l’etiquetatge. L’empresa Emcesa, en canvi, ha optat per la cautela. 
En suma, la notícia sobre aquesta solidaritat espontània posa sobre la taula que estem creixent i cal créixer, però sobretot que la voluntat dels ciutadans, formiguetes precioses, arriba allà on els serveis socials encara no hi son. Es tracta d’un meravellós retrat de la història i la vida, en paraules de l’articulista Luis Benvenuty: “si un només es preocupa de la pròpia supervivència, l’altra es converteix en un competidor, i la ciutat en una guerra.”