“Concediu-me
la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, el valor per canviar
les que sí que puc canviar i la saviesa per establir aquesta diferència”. Enmig
del soroll, la frustració colèrica i la pluja constant, la columna de la Tatiana
Sisquella pel diari Ara del segon de febrer emergeix assossegada i proposa la
calma. Amb 1.800 caràcters pretén retrobar el granet d’esperança que els Déus
de l’Olimp van permetre als homes, després d’engendrar tots els mals a la
Terra. Ara, la divina esfera política
–més que per morbositat, empesa per l’egoisme– torna a obrir la Caixa de
Pandora. Els banquers i polítics canvien de professió: antifaç i mentida
corrupta; la Terra pateix: aturada, desnodrida, pobra i desigual; mentre de discreta,
l’esperança es refreda.
El mar
Mediterrani i l’Oceà Atlàntic –en comunió a través de l’Estret de Gibraltar– preparen
la gran congregació: el mapa peninsular s’esfondra mentre la democràcia s’evapora.
València (casos: Gürtel, Cooperació, Emarsa, Burgal i Nóos), les Balears
(casos: Palma Arena, Over Voltor, Andartx i el que afecta a Unió Mallorquina), Múrcia
(cas Umbra), Castella-La Manxa (cas CCM), Andalusia (casos Astapa, ERO, Malaya,
Mercasevillo i Operació Ponent), Galícia (casos Campió, Pokemon, Baltar i el
cas que implica la figura de Conde Roa), Madrid (casos Gürtel i la taca sobre Bárcenas)
i Catalunya (casos Pallerols, Palau, Mercuri, ITV i Pretòria). Mariano Rajoy,
primera autoritat del país i sospitós de fraudulència, s’amaga sense abandonar.
L’arrel d’aquesta
malaltia és evident, però sembla irresoluble pel misticisme i ocultisme que
caracteritza la política, hermètica per naturalesa. Fins i tot la tríada hermètica
tradicional (Déu-cosmos-home) estava sustentada per l’individu, nodrit de fe en
l’univers i més enllà. L’estructura s’ha desunificat. Per això, la intenció d’Artur
Mas, desplegant una nova Pregària de la Serenitat, és quimèrica: ja no en
queden, de creients. La súplica pren forma
de cimera i enceta nous tractes de transparència amb els que es pretén resoldre
el problema cromàtic dels diners. Serà que les lleis d’anticorrpució vigents
són obsoletes, o bé serà que el discurs polític s’ha esterilitzat. L’arrel de
la malaltia és evident o no.
Més enllà de
la crisi política i financera, l’economista Miquel Puig augura que el model
econòmico-social és el pitjor dany per la nostra societat: “el problema que
tenim no és financer, ni de competitivitat, sinó mental”. Estem al límit de la bogeria
en el sí d’un sistema oxidat i seguim donant corda al rellotge, que ja no marca
ni l’hora, ni els minuts, ni els segons. La fàbrica de rellotges solia treure
fum per les xemeneies, ara produeix fum i tots els mitjans van contaminats:
crisi institucional, corrupció, negre sobre negre, frau i altres salvatgeries.
El publicista Risto Mejide escrivia per la publicació de El Periódico d’avui: “jo
no us concedeixo la presumpció d’innocència. Perquè quan un deixa que passin
certes coses, acaba sent-ne còmplice, encara que només sigui per ignorància,
per desídia o omissió”. I m’imagino Hades, des del soterrani, com es mira l’Olimp
polític mentre es frega els dits i prepara les calderes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario